Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós

.
.
Tant la fotografia com el texts son meus i pertanyen a un Cicle de Fotopoesies.

Que diran els historiadors del futur d'aquest període polític que ahir va concloure? Es recordarà a Zapatero com un president pusil·lànime i mediocre o com un arriscat vantguardista que va lluitar a capa i espasa contra la dreta més ferotge d'Europa?
Suposo que encara ens falta moooolt temps per poder analitzar amb uns mínims d'objecivitat crítica les polítiques realitzades en aquests 4 anys i en periode preelectoral segurament no és el millor moment per tindre el cap fred.

Ja us anuncio que aquest blog NO és neutral i que d'aquí al 9 de Març demanaré per activa i per passiva el vot per als partits d'esquerres,i més concretament per ICV-IU, bàsicament per impedir que la sacrosnta aliança del mal PP-CIU-Abstenció (que per mi son exactament el mateix) no ens porti a viure vuit anys més de tenebres polítiques.

Elements positius

+ Aprovació del matrimoni i adopció homosexual, la llei d'identitat de gènere i aprovació del canvi de sexe gratuït.

+ Retirada de les tropes d'Iraq, política exterior d'apropament al món islàmic amb "l'Aliança de civilitzacions" i a l'Amèrica Llatina; distanciament dels EUA de Bush. Es destinà per 1r cop a la nostra història el 0'7% del pressupost a polítiques de cooperació amb ONG.

+ Llei d'Igualtat i contra la Violència de Gènere.

+ Retirada de les lleis que pretenien fer una educació elitista (LOE i LOU), introducció d'una assinatura per ensenyar valors cívics i tolerància (Educació per la Ciutadania).

+ Devolució dels papers de Salamanca; Llei del Cine per impulsar el cinema espanyol davant l'imperialisme de Hollywood.

+ Retirada del PHN, moratòries urbanístiques a la costa, impuls de polítiques medioambientals contra el canvi climàtic.

+ Foment dels contractes indefinits, pactes laborals entre sindicats i patronal. Regulació massiva d'inmigrants

+ Ajudes al naixement de nadons, a l'emancipació jove. Llei de serveis socials.

Coses que ni fu ni fa

= Aprovació del Estatut de Catalunya, tot i que descafeïnat i desnaturaitzat.

= Llei de Memòria històrica, amb molt bones intencions inicials pero que no s'ha atrevit a anular els judicis franquistes.

= La política antiterrorista, que va començar amb l'esperança del pocés de Pau, però ha acabat amb la mateixa política represiva del PP.

Elements negatius

- La política de Foment amb l'Ave i Renfe a Catalunya

- La política de vivenda que no ha mogut un dit davant els preus abusius i l'especulació del sòl.

- El manteniment de les tropes a Afganistan.

-Que no s'hagin canviat les obsoletes lleis de l'avort i de l'eutanàsia, tot i que al programa del PSOE del 2004 ho proposava.

- Que tot i les vomitives manifestacions feixistes de l'Esglesia Catolica, es segeixi mantenent l'antidemocràtic Concordat amb el Vaticà.

-Que s'aprovi el cànon digital i els pivilegis de 4 autors sobre l'intrés general dels consumidors.

Avui dedico aquest post a un dels meus fotògrafs favorits, Robert Mapplethorpe, un veritable provocador que amb la seva Polaroid va aconseguir rodejar-se sempre de la polèmica, creant un veritable univers artístic replet de sexe, imagineria sadomaoquista i bellesa extrema, al mateix temps que esdevenia una icona gai quan els EUA vivien una brutal onada d'homofòbia amb al revolució conservadora de Regan als 80's i els inicis el SIDA, enfermetat de la que ell morí l'any 1989.

Aquesta semana s'estrena a Madrid una mostra de les seves obres titolada com el clàssic aforsme llatí Vanitas vanitatum omnia vanitas (vanitat de vanitats, tot és vanitat). Per qui no pugui anar fins a la capital del Regne aquí un tast de la mostra

.

En Raül acudeix cada tarda religiosament al gimnàs. Qui ho havia de dir! Ell que es el típic bibliotecari intel·lectual i escanyolit, capaç de citar Wilde, Woolf o Machado de memòria. La veritat és que no se li ha perdut gran cosa entre les peses i les màquines, però es que de fa uns dies no pot treure's del cap aquell tors perfecte, musculat i gràcil com una escultura de Praxítel·les que ha descobert al vestuari. Tímid per naturalesa, mai s'atreverà ni tan sols a averiguar que el nom d'aquell atleta és Noel. Ell ja és feliç tan sols observant-lo en silenci.

En Noel no s'adona que s'està obsessionant excessivament amb el seu cos; no és normal la disciplina espartana i les dures dietes a les que s'està sotmetent per aconseguir un augment de massa muscular. Però no se li ocurreix cap altre estrtégia per seduïr a la amiga de la seva cosina, la Irene, la única noia del barri que encara se li resisteix. Ell ja sap que seria més fàcil oblidar-la, segir follant, com si res, amb les pijes tontes que cada fi de setmana se li tiren a sobre, desesperades com hienes famolenques sobre un xai, a la disco més guai de Barcelona... però a éll li agraden les causes perdudes i és tossut com una mula.

La Irene no troba mai el moment per explicar al Noel que a ella no li van els tios, que tots els seus esforços son en va, i que siusplau no li regali ja més flors!. Però encara no es troba prou preparada per dir en veu alta el que el seu cor ja fa temps té ben clar: que es troba bojament enamorada de la seva nova companya d'oficina, una encisadora franceseta anomenada Charlenne. Fins i tot els seus somnis parlen ja amb el dolç accent parisenc. Però Irene es ben consient que, abants de donar cap pas li calen unes bones dosis de valentia i autoestima, que no sap on trobar.

La Charlenne està meravellada amb els progressos que esta fent amb el català. Amb tan sols mig any d'estada a Bercelona ja s'atreveix a llegir revistes i diaris de cap a peus i es veu prou preparada per atacar a Mercè Rodoereda o Salvador Espriu. Clar, que alguna cosa hi deu tenir a veure aquell jove bibliotecari, en Raül, que tant l'ha ajudat darrerament i del que ella s'ha penjat com si fos una adolescent en cel. Encara no es pot creure que algú tan sensible, culte i intel·ligent no tingui novia! De la setmana vinent no passa sense demanar-li una cita.

Aquest relat està dedicat a tots els gais i lesbianes que s'han enamorat perdudament d'heteros i a totes les mariliendres que han vist resignades com tots els seus ex sortien del armari al poc temps de tallar amb elles!

Si el Top del 2006 ens va deixar un grapat de drames lacrimògens, com Salvador, o boniques històries dramàtiques, com The Fountain, El Perfume o Volver, aquest curs el cinema ha estat marcat per angoixants ambients foscos, decadents i terrorífics que, amb alguna excepció, ens han fet cridar desprevingudament més d'un cop.

Nº1 INLAND EMPIRE (David Lynch)

INDISCUTIBLE!! És la pel·lícula del any! Es tracta de la obra més original, transgressora, surrealista, arriscada, fosca,polèmica i delirant del genial director de "Mullholand Drive", "Carretera Perdida" o "Twin Peaks". Rodada sense guiò, amb una trama argumental retorçada i una metodologia cinematogràfca sense precedents, ha creat una línea divisòria al mon dels cinèfils: la minoria selecta que la hem vist i apreciat i la resta de la vulgar humanitat.
LLEGIU AQUÍ el post i el debat intens sobre aquesta obra d'art!

.
Nº2 [REC] (Jaume Balagueró)

El terror és sens dubte un dels gèneres més complexes del cinema.És molt difícil fer una bona pelisense caure en les cutrades de la serie B i realment espantar de debó als espectadors.I[REC] ho aconsegueix amb escreix! Com ja vaig diren un post monogràfic, el més esferïdor és el seu realisme radical que ens fa verosímil una ficció tan fantàstica.

Nº3 LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel-Donnersmarck)

Els dubtes interns que pateix un espia de l'antiga RDA, encarregat d'averiguar fins al menor detall de les privacitats d'un artista acusat de desafecte al règim, ens porta a una interessant reflexió sobre la mai resolta contadicció entre llibertat i igualtat dins de les ideologies de l'esquerra. Oscaritzada com a millor pel·lícula estrangera!

Nº4 APARECIDOS (Paco Cabezas)

La opera primma d'aquest jovencell director és una altre butal aportació al terror de qualitat pur i dur, tot i que en aquest cas l'argument s'ens barreja amb un drama històric sobre les desapariccions de la dictadura argentina. Encara no s'h estrenat al cinema, però jo vaig tenir l'orgull d'assistir a la premiere i conèixer presonlment a aquest prometedor artista. Llegiu aquí.el post sobre la peli!

.
Nº5 GARÇON STUPIDE (Lionel Baier)

Lluny del romanticisme bucòlic de Brockeback Mountain o de la meva idolatrada Tormenta de Verano, aquesta peli tracta la homosexualitat des de la fosca prespetiva d'un gèlid i viciós txapero que un dia descobreix sobtadament que té sentiments i no li fa ni puta gràcia. Un bon film per reflexionar sobre l'eterna lluita entre el sexe efímer i l'amor impossible i que ens recorda lleugerament a "Misterious Skin" o "Mi own private Idaho", també protagonitzades per prostituts gais.

Nº6 TU VIDA EN 65 SEGUNDOS (Maria Ripoll)

Una història encisadora que es desencadena a partir d'un seguit de maletesos quan tres amics acudèixen al funeral del que creien que era el seu company de la infantesa i un d'ells s'enamora de la germana del desconegut difunt. Amb escènes impagables que combinen el drama, l'humor i les constants paranoies dels tres actors sobre el sentit de la vida i la mort.

Nº7 LAST DAYS (Gust van Sant)

Basada en els darrers dies abants el suïcidi de Kurt Cobain, es tracta d'una peli asolutament avantguardista, on les escenes es van repetint des de diferents àngles, no hi ha cap diàleg i tan sols veiem el protagonista submergirse lentament en la depresiò agònica que el portarà a la seva tràgica mort anunciada, durant una hora i mitja.

Nº8 EL ORFANATO (Juan Antonio Bayona)

Es una pel·lícula correcte, amb una interpretció bastant lograda de Belén Rueda i Montserrat Carulla, cops d'efecte impactants i un argument aconseguit, tot i que no extraordinariament original (Los Otros i El Sexto Sentido tenen trames força semblants) que versa sobre la desaparicció d'un nen dins un orfanat on havien passat crims horribles anys enrere. Així doncs no puc entendre com aquesta cinta ha estat la escollida per representar a España als Oscars i no [REC], la veritat...

Nº 9 PARIS JE T'AIME (VV.AA.)

Un film coral, format per diferents curtmetratges de prestigiosos directors d'arreu del món (Isabel Coixet, Gust van Sant o West Craven, entre altres), ambientats cada un d'ells a un racò de la capital francesa que tracten el recurrent tema de l'amor des de diferents i originals prespectives. Una peli ben maca i encisadora per tancar aquest top tan ple de por i foscor!

Nº 10 MENCIÓ D'HONOR: Queden fora del top tot i que mereixerien ser-hi "Stardust", "La habitación de Fermat" i "Redacted"

Sammuel no pot deixar de mirar a traves de la finestra mentre la seva mare el pentina amb una marcada clenxa al mig del seu cap.

Avui porta posada la millor roba dels diumenges, aquella reservada al fons del seu armari tan sols pera les ocasions més especials; no passa cada dia que a un el seleccionin per anar al cap davant d'una multitudinaria manifestació aguantant una pancarta on hi posa amb lletres ben grans: "LA FAMILIA SI IMPORTA".

I es clar que a ell li importa la seva familia! Com no s'ha d'estimar a les seves quatre germanes, les úniques que juguen amb ell i li deixen, sempre d'amagat, provar-se els seus vestits de fada o aquelles pomposes disfreses de princesa?

La seva mare li ha exlicat que aquella marxa és per impedir que uns essers mol dolents sorgits dels infernals averns, anomenats gais i lesbianes, vinguin a raptar-lo i se l'emportin per sempre més a un lloc molt fosc on s'el menjaran viu.

Però Sammuel no pensa en res d'això mentre guaita a través dels vidres del finestral.

Tan sols observa impassible a un grup de nois i noies de la seva edat que juguen al carrer; els va conèixer efímerament durant la seva fugaç estança en un esplai, del que la seva mare el va esborrar inmediment, ja que segons ella era un antre de perdició, droga i vicis d'alló més depravats.

Sammuel no sap perquè, però el seu cor batega cada cop més ràpid quan els seus ulls s'aturen sobre la melena rossa d'aquell noi alt i prim que sembla passar-s'ho tan bé xerrant a la plaça.

Es quedaria hores contemplant-lo bocabadat, llàstima que la seva mare hagi tirat ja la cortina... fan tard a la manifestació.

Una de les particularitats més sorprenents del sistèma electoral nordamericà és que els candidats a la presidència que finalment presenta cada partit son escollits de forma assamblearia barri a barri: son els anomenats "caucus".

Mentre els demòcrates (centre-esquerra) viuen una apassionant lluita entre Hilary i Obama, els republicans (ultradreta), conscients de la seva més que probable derrota no guanyen per espants: ara resulta que un dels candidats amb més possibilitats s'els ha declarat anarquista!!

Es tacta de Ron Paul, un advocat de Texas que basa el seu programa electroral en la llibertat més radical:

-Abolició de tot tipus d'impostos i de la regulació mercantil (incluïda la reserva federal iel tipus d'interés!!!).

- L'exèrcit dels EUA tan sols defensarà el país, no participarà en cap guerra externa.

- El govern no s'inmiscuirà en assumptes personals i morals que afectin a la consciència individual.

- Privatització total de la sanitat i l'educació. Eliminació de tota ajuda social.

- Medi ambient: la gent ha de ser lliure per decidir si vol conservar o contaminar el seu medi local.

Vaja, amb poques paraules, a aquest home no li agrada gaire treballar: si ariba a la Casa Blanca no haurà de fer ni decidir RES, ja que totes les competències públiques estaran en mans d'empreses privades. Crearà una societat on el diner serà la única norma, el paradís per els milionaris i l'infern per als pobres.

Jo ja vaig advertir fa temps que l'anarquisme era una perillosa ideologia d'extrema dreta i sabia que, tard o d'hora, els fets em donarien la raò!

PD: Per entendre millor l'estupidesa política els nordamericans no us perdeu aqust video, cortesia d'Aita!