El secret de Sammuel
Sammuel no pot deixar de mirar a traves de la finestra mentre la seva mare el pentina amb una marcada clenxa al mig del seu cap.
Avui porta posada la millor roba dels diumenges, aquella reservada al fons del seu armari tan sols pera les ocasions més especials; no passa cada dia que a un el seleccionin per anar al cap davant d'una multitudinaria manifestació aguantant una pancarta on hi posa amb lletres ben grans: "LA FAMILIA SI IMPORTA".
I es clar que a ell li importa la seva familia! Com no s'ha d'estimar a les seves quatre germanes, les úniques que juguen amb ell i li deixen, sempre d'amagat, provar-se els seus vestits de fada o aquelles pomposes disfreses de princesa?
La seva mare li ha exlicat que aquella marxa és per impedir que uns essers mol dolents sorgits dels infernals averns, anomenats gais i lesbianes, vinguin a raptar-lo i se l'emportin per sempre més a un lloc molt fosc on s'el menjaran viu.
Però Sammuel no pensa en res d'això mentre guaita a través dels vidres del finestral.
Tan sols observa impassible a un grup de nois i noies de la seva edat que juguen al carrer; els va conèixer efímerament durant la seva fugaç estança en un esplai, del que la seva mare el va esborrar inmediment, ja que segons ella era un antre de perdició, droga i vicis d'alló més depravats.
Sammuel no sap perquè, però el seu cor batega cada cop més ràpid quan els seus ulls s'aturen sobre la melena rossa d'aquell noi alt i prim que sembla passar-s'ho tan bé xerrant a la plaça.
Es quedaria hores contemplant-lo bocabadat, llàstima que la seva mare hagi tirat ja la cortina... fan tard a la manifestació.
theo dijo
És un bonic post, però té molt mala llet, hehehe! Jo crec que és el desig tàcit de molts (gais o no) quan veiem aquestes manifestacions 'estentóreas': "Tant de bo tinguessis un fill gai, bruixa, a veure què diries", però suposo que no reflexionem prou sobre l'esquizofrènica vida que hauria de dur 'in partibus infidelium'.
Un amic meu és un religiós ordenat; preníem un cafè quan va sortir que un alcalde d'un poble del Penedès no volia casar una parella gai; aquest amic va dir que, si per ell fos, es casarien per l'Església.
"Jo crec en un Déu d'amor; el celibat és quelcom que l'home ofereix a Déu; no puc creure que Déu creés algú amb una sexualitat que l'obligués a no poder estimar mai. No és aquest el Déu en qui crec"
Jo sóc agnòstic, però, si cregués en algun Déu, seria en el Déu del meu amic.
Salutacions!
14 Diciembre 2007 | 05:41 PM