EL pimer cop que hom va teoritzar sobre l'amor va ser al s. IV aC., i l'encarregat de perpetrar aquesta proesa va ser l'excel·lent filòsof idealista i homosexual Plató en el recull de diàlegs titolat "El Banquet". Segons el sabi grec aquest sentiment és una inesgotable sed de bellesa, de sabiduria i de bondat; un esser demoníac a mig camí entre Deu i l'home; la via més directe per coneixer el Bé com a manifestació de la prefecció divina a través de l'unió de les ànimes dels amants en un sol èsser.

Per contra, l'amor eròtic, de pagana i anònima tradició, és el que sorgeix de la imperiosa necessitat dels nostres instints, de la carnalitat més salvatge alhora que fugissera, tot i que material i tangible.

Doncs bé: la meva vida ha estat una inútil i desmesurada lluita entre ambdues manifetsacions d'aquest sentiment: tot i que sempre he anhelat l'idealisme platònic, la meva por al rebuig i al fracás, la meva timidesa innata o potser una inconfesable cobardia cap a la felicitat m'han emprés sovint a escollir el camí més senzill: el del erotisme carnal.

Recordo perfectament fins al darrer detall de la cara, la mirada i el somriure dels qui, sempre en el més absolut secret i aparent desinterés, he idolatrat, admirat o estimat (i ho segueixo fent). Per contra amb prou feines puc evocar el nom d'aquells amb qui he sortit o follat... a qui li importa? Eren simples succedanis, entremesos i substitutius de baixa qualitat.