Incapaç d'aprendre dels meus errors
torno a creure'm les meves propies mentides
torno a creure'm les meves propies mentides
Les il·lusions esclaten com bombolles,
irreals i petits insectes de vidre
que es trenquen amb la mirada.
Incapaç de distingir entre somni i realitat
havia pensat que jo era capaç d'estimar.
Miratges efimers, inutils intents
d'esquivar inevitables tormentes.
Ja sabia que això s'acabaria
molt abants de començar....
De vegades, necessitem aquest miratges. Vivim-los com si fossin reals i algún dia escamparan les tempestes o potser t'adones que estàs més capacitat per estimar que la majoria.
Que sigui lleu!
Hola:
M´a agradat molt la teva poeseia....
Salutacions.
ai...
I wanna talk to you
avui comença l'splai
i de fet, arribo tard, ja ens vurem ;)
ROGER, ESTAS BE? A PASSAT EL Q EM TEMO DESPRÉS D'HAVER LLEGIT EL TEU BLOG AVUI?
VUI Q QUEDEM JA!
SIGUI EL Q SIGUI , PASSARÀ I RENAIXERÀS CONVENÇUT QUE TU ETS UN ÈSSER INCREIBLE! T'ESTIMO
Estic completament d'acord amb el comentari de Moz i tranquila Anna, que estic absolutament perfecte!
El que no ens mata ens fa més forts, com deia Nietzche, no?
El que a mi em fa por es que de tanta fortalesa i cuirassa acabi sent l'encarnació personificada de la frivolitat!
De vegades va bé somiar, idear, pensar en desitjos i desitjar-los! deixar anar la imaginació i jugar-hi una mica. Compte però, de vegades et pots fer mal.
Una abraçada!!