Adoro els capvespres, el més de desembre, el final de les pel·lícules, els darrers capítols de les sèries, la última cançó de cada disc, els bisos dels concerts i, com no, els comiats lacrimògens.

Després de molt temps he entés que un final no acaba res, que el passat és tan sols un manual de lliçons apreses per afrontar millor el futur, el lloc on viurem la resta de la nostre existència.

La memòria, aquesta vella traïdora i mentidera, ja s'encarregará de jutjar si aquest moment ha esdevingut una petjada prou pofona com per merèixer ser recordada, no em preocupa gens ni mica.

Demà s'acaba, perfí, una excavació en la que he participat com a director i que, després de quasi nou mesos, m'ha dut forces maldecaps i moltíssima experiència com a arqueòleg, però sobretot com a persona!

I ja tinc el cap ballant en quines aventures i companys de viatge m'esperen en el nou projecte que s'inicia dilluns...

Quina emoció!


PD:A veure qui troba dins aquest post:

- Un fragment d'una cançó de Fangoria (i dir quin cançó és).
- Una frase de Woody Allen
Li dedico un post i el nombro comentarista del any!