A vegades penso que m'agradaria no tenir sentiments
Podria passar pàgina de cada etapa de la meva vida
sense que la nostàlgia fos una amarra
que m'impedís evolucionar.
No sentiria odi ni rencor,
No m'ofendria per ximpleries.
No m'enamoraria sempre de les persones equivocades
ni em compadiria de qui no s'ho mereix.
No m'enamoraria sempre de les persones equivocades
ni em compadiria de qui no s'ho mereix.
.
Tractaria als individus amb el pragmatisme
de qui tan sols busca un senzill favor a canvi.
Sense por a perdre, sense res a guanyar.
.
A vegades penso que m'encantaria que la frivolitat em posseïs
covertint-me en un robot,
de magnètics moviments previsibles i racionals.
A vegades penso que m'encantaria que la frivolitat em posseïs
covertint-me en un robot,
de magnètics moviments previsibles i racionals.
Que la freda ironia i el despietat sarcasme
fossin marca de la casa.
Punyals que em permetessin segar lligams
Punyals que em permetessin segar lligams
a un passat que ja m'avorreix
i m'impedeix arribar a la maduresa real.
i m'impedeix arribar a la maduresa real.
Però se que mai serà així
per que jo no soc així
i perqué el meu cor sempre acaba trobant
la miserable forma d'enganyar a la raó.
Wohohoh! Com a l'estiu la blogsfera està més morta que una festa de narcolèptics, he decidit actualitzar posts amb paranoies personals que tenia escrites com a borradors.
Total, amb el paupèrrim nombre de visites i comentaris que tinc, tampoc em mataré a buscar bibliografia, ja us ho dic ara, i menys currant des de les 6:00 a les 21:00!!
I no em vull imaginar com pot estar aixó al agost.. m'hauré d'inventar alter egos per autocomentar-me!!
Hola:
... esta una mica aburrit... tens rao.... yo hu noto en el descens de las bisitas... pero bueno... tanbe es cert que he disminuit la cualitat dels meus posts... perque tantas vacansas y tant no fe res et comberteixen en una mica gandula... Aixo de ficar puemas bells y escrits vells es una molt bona idea... tanbe es cert que paso mes estona cuidan al blog y fican comentaris que avans cuan estudiaba.... i tota aquesta murga.
El comentari referit al teu poema... que per sert m´agradat...
perque la meba retorsada ment tanbe ho ha pensat algun cop. Avegades estaria be no tindre sentiments... aixins no pensariem tant... Jo aixo de ser un robot no... no.. jo mes be pensaba en un animal... de copanyia com un gat...
salutacions....
Qui no ho ha pensat mai això? Pero amb l'absència de sentiments també desepareixen tots aquells que ens reconforten al llarg de la nostre vida. Qué fariem sense el sentiment de benestar quan estem a un lloc que realment ens agrada? Que feriem sense el sentiment d'alegria de quan les coses van bé? Que fariem sense poder estimar? Per molt que l'amor de vegades ens fagi mal no podem viure sense estimar, ni sense ser estimats, és el sentiment que més t'omple com a personar.
No pensar és un desig que tinc des de molt petit, d'aquesta manera podría dormir per a les nits sense haver de donar mil voltes al llit, no tindria insomni perque al no pensar no hi hauria res que em dongues voltes al cap per la nit. No ploraria per el meu passat perque no li donaria voltes tampoc al succeït, deixaría de tenir mals de caps que m'atormenten com un malson, però tampoc podria disfrutar de moltes coses que m'omplen, com l'escriptura y la lectura, la creativitat, els estudis; seria una persona buida que no te res a fer.
quina vida mes avorrida doncs!! sent, viu, pensa, riu, plora, juga, enganyat i desenganyat, disfruta de tot, tan de les coses dolentes com de les bones!! :)
Ja m'agradaria parlar be català per a poder escriure sense pensar tot mil vegades. Quina llastima que a la facultat ens donaren la merda de valencià que ens donaren.
M'agradat molt el teu post. Jo també estic una mica farat del estiu.
Lo sé, escribo del culo en catalán. Disculpas... Lo intento.
Gràcies a totes i ots per els votres comenatri! Pensava que aquet post passaria amb més pena que glòria i al final ha tingut forces visites i comentaris, ho tindré en compte de cara a publicar més paranoies!
I si, Words i Chibiblog, teniu tota la raò del món, el que passa es que jo crec que soc MASSA sensible, la qual cosa em fa vunerable i dèvil.
A vegades penso com deu ser viure dins la pell dels típics gais obsesionats amb la seva estètica superficial, per els quals l'amor no és més que una efímera polla dura. Deuen ser més feliços que jo?
I em parles de maneres d'escriure?
I em dius que continuï escribint?
Tu has vist el kè dius? Com ho dius? Kuasi em fas plorar.
Sóc super-forta i resistent,per això no ploro.Però...saps que...ser inmune a tot,realment seria una merda.
No pots anar protegit de tot, ni de res. Inesperat tot,sinó quina gràcia tindria?
no sé....potser tu hs patit masses putades.