Des de ben petit sempre m'han fascinat els personatges dolents tan dels contes, com de les pel·lícules. Recordo perfectament una festa de carnaval amb 7 o 8 anys en que tota la meva classe havia triat a Batman com a leimotiv del seu vestuari i jo anava disfressat del seu archienemic, el maquilladissim Joker.

Els protagonistes bons, encasillats dintre d'un rol d'estricte bondat i castedat nyonya, m'han semblat sovint uns pàmfils, que amb la seva insultant perfecció físca i el seu inexplicable carisma aconseguien sempre tots els seus objectius, donant lloc a estúpids finals ensucrats.

Per altre banda, qui no recorda el glamour de la Madastra de la Blancaneus? No em digueu que no es mereixia enverinar a aquella ximpleta dormilega! O com no, la irònica i original mort que donava a cada una de les seves víctimes Freddy Krugger, amb els seus suggerents ganivets a les mans.

La moral juedocristiana, com bé assenyalaba Nietzsche, ens intenta imposar un sentiment de culpa davant de cada acció considerada pecat, que actua castrant el nostre instint de supervivència, anulant la nostra voluntat d'esser nosaltres mateixos.

Aquesta ètica reproduïeix models pedagògics en els contes i els films en la que ens mostra un mon maniqueista i sense matisos dividit en dues meitats enfrontades: el mal, associat a sexe, luxuria, glamur i perversió i el bé representat a través d'herois masculins forçuts, amb un intatxable comportament monogàmic i fidel als principis de la caritat i la summissió vers als altres, als quals el destí els aboca inexorablement a la sort i a la felicitat més absoluta.

Sincerament, quan veig nanos adolescents vestidets amb traje i corbata agafats de la maneta protectora dels seus pares, a salv de qualsevol perill que pugui vindre de les perverses amistats, no puc deixar de compadir-me d'ell i pensar en tot el que s'està perdent a la vida.