Amb tan sols 3 films, Darren Aronofsky ha aconseguit fer-se un nom en majuscules dins del olimp dels directors de culte i el seu nom ha esdevingut ja un sinònim de qualitat i transgressió.

Amb PI va cridar l'atenció del Festival de Sundance a base d'un viatge surrealista al interior del cap d'un matemàtic que consegueix desxifrar un nou decimal del nº Pi, de vital importància tant per preveure les pujades de la Borsa, com per dexifrar codis secrets en el Talmud. Gravada en blanc i negre, dins una estètica apocalíptica ,amb música techno de fonsi amb uns moviments molt bruscos de la càmara,navega entre les influències de "Cabeza Borradora" de David Lynch ila lieteratura de Kafka.

Requiem por un sueño el va llençar a la fama dins l'underground cinèfil, en la que sens dubte és una de les millors històries sobre la dogadicicó mai explicada, ja que submergeix al espectador dins la decadència i la creixent autodestrucció de la ment dels personatges a mida que les seves adiccións s'apoderen d'ells. La trama és en realitat una paràbola sobre la dialéctica entre l'hedonisme i la frustració dins a societat postmoderna: un cercle impossible entre allò que desitgem per ser feliços i l'autodestrucció a la que som capaços d'abocar-nos per aconseguir-la.

I finalment ja tenim en taquilla a la seva obra cúspide The Fountain (o La font de la vida, quina traducció més xusquera!) de la que ja us vaig parlar quan vaig tenir el privilegi d'assistir a la seva premiere al Festival de Sitges i que ha rebut una crítica unànimement favorable tot i que la seva reduïda distribució i la quasi inexistent promoció faran que aquesta imprescindible joia del cinema quedi al abast tan solsd'un reduït grup d'elitistes. NO US LA PERDEU!!

Llegiu també el post sobre la carrera cinematogràfica d'Isabel Coixet