I finalment després de tant fer-nos esperar s'ha estrenat la obra culminant del, per mi, millor diractor de cinema viu.
Com ja vaig dir en el seu moment, les pelis d'aquest geni visionari no estan fetes per a persones pasives que vagin al cinema a passar l'estona o a desconectar, no! Si us atreviu a veure aquesta obra d'art, prepareu-vos a pensar, a sofrir, a estar agobiat, angoixat i a riure, tot a la vegada i durant 3 llargues hores.
Obviament la crítica convencional l 'ha posat a parir: Es com si a una persona del s. XIV li ensenyessin un quadre de Picasso: li semblaria horrible, ja que la seva mentalitat encara no està preparada per una transgressió de les formes tan radical. Aquells que l'odien, i son molts, ho fan moguts exclusivament per la ràbia que els produeix veure com son absolutament incapaços de comprendre els seus enrevessats agruments.
Sens dubte es tracta de la obra més complexa i dura del autor, tan sols apte per a qui hagi estat previament capaç de desvelar amb èxit els misteris de "Twin Peaks", "Carretera Perduda" i "Mulholland Drive", que en comparació amb Inland, semblen endivinalles per nens petits.
Realment cal dir que potser se li ha anat un pel massa la olla i que hi han escenes que es fan eternes i aburrides, com la interminable successió de passadissos foscos que recorre Laura Dern cridant com una boja. A part d'això, es una obra absolutament magistral
--------------------SPOILER-------------------------------
Bé i de que tracta el film? La veritat es que quan vaig sortir de la sala tenia la sensació de no haver entés absolutament res, però després, comentant amb les amigues vam arribar a reconstruir, més o menys l'argument real:
El film son diverses històries ficades una dins l'altre i que es van entrecreuant:
1.- La més general és la d'una prostituta polonesa que mira per la tele una sit com protagonitzada per conills que acaba confonent amb "Flotant als matins tristos", que és el remake d'un intent de peli amb el que ella originalment va tenir alguna cosa a veure.
2.- La història real de la Nikki: és una actriu molt rica que un bon dia una veina seva, que és bruixa, li prediu que li donarán un paper molt important en un film maleït titolat "Flotant als matins tristos" i li explica una llegenda polonesa, en la qual es basava originalment la peli. Posteriorment ocorre la predicció: comença el rodatge al costat d'un actor molt guapo del que s'enamora, posant les banyes al seu marit, el que li provoca un sentiment tan gran de culpabilitat que acaba degenerant en una bogeria en la qual ella perd completament la noció del que és real i acaba creient que el personatge que interpreta és ella.
3.- La peli "Flotant als matins tristos": Basada en la llegenda polonesa d'una noia que li posa les banyes al seu marit i té un fill amb l'amant. Anys més tard, el seu marit se n'assabenta quan està fent una festa a casa seva amb uns actors d'un circ, el que desencadena una baralla en la que ella fuig i acudeix a un lúgubre psiquiatra a explicar la seva vida. Un cop surt d'allà dins, la dona del seu antic amant, que ara es prostituta i creu estar hipnotitzada, la mata amb un destornillador i, posteriroment ho confesa a la policia.
4.-La paranoia de la Nikki: al tornar-se boja, comença a delirar i a distorsionar el contingut del film que protagonitza, veient homes que porten una bombeta a la boca, prostitutes que fan coreografies petardes, passadissos foscos interminables,i la punyetera sit com protagonitzada per conills.
Us ha quedat més o menys clar?

eyyyyyyyyyyy!!!!
mira roger jo encara em qüestiono si la vida de laura Dern es real, no se, pero jo crec que tot forma part d la imaginació de la morena( la k plora davant la tele).
laura dern entra en escena des del moment en que la morena esta mirant la tele sense veure res, per tant , crec que es fruit de la seva imaginació, cosa que es "demostra"(em sembla) quan al final, més o menys, de la peli les dues es fusionen en un peto y només queda la morena, desapareixent laura dern. la morena te un gran sentiment de culpa i ho reflexa en la vida de laura dern, un personatge que degenera per caure en la bogeria total!.
mmm, jo crec que s'ha de veure mes cops pero uff, aguantar 3 horetes podem acabar bastant tocats!
A veure, és possible que els dos tinguem raò: com ja he dit la història més general, o sigui la que no es troba ficada dins cap altre és la de la prostituta que mira la tele i comença a emparanoiar-se amb els conills i la peli de la Laura dern/nikki/susan.
O sigui: es possible que les altres tres històries siguin paranoia seva, o que al veure la peli acabada li vinguin records de la original i se li aparegi la laura dern i es lii amb ella.
Clar, que ara recordo que al final la porstituta s'abaraça amb... el marit i el fill de la laura dern ..no? Agghhh vaia paranoiaaaa...
Quina envejaaaaa!!!!
Jo trigaré una mica en poder veurala.
Tot i k el dissabte a la nit es poden fer moltes coses vaig envalentonar-me i, com si fos una bona seuidora de Lynch, vaig anar a veure (que no vol dir entendre) la peli.
Va ser molt rara, llargísima i una mica pesada, però la meva sorpresa ha estat que he pogut arribar a entendre bona part del film (pel meu nivell de iniciada, no està malament, no?).
Bueno, segons les meves deducions, la Laura Dern (quan està fent el paper de dona pobre) li diu al seu marit la famosa frase "I'm pregnat" (Roger, com t'has pogut deixar la millor frase de la peli?) i el marit no s'ho creo pk és esteril, tal i com diu unes escenes posteriors a la barbacoa (on el marit anuncia que aquells desconeguts eren treballadors d'un circ amb el que ell també marxarà). Després de que el marit expliqui que és estèril li dona la pallisa a la Laura Dern i ella es queda transtornada i va a visitar al suposat psiquiatra....tot això passa amb molts passadisos lúgubres entre mig.
Com ja he dit sóc novata i potser m'equivoco :P
Bueno, està molt bé aquesta disertació que tots plegats ens hem dedicat a fer en el teu blog, Roger, però no siguem ingenuus... Jo també he vist Inland Empire, i la resta de la filmografia del director. I m'apasiona tant o més que a tú. I tots passem per la fase"necessito entendre el que m'acaben d'explicar" cada cop que veiem una de les seves pelis. Suposo que per una part per poder gaudir del que Bourdieu (i Kant) anomenen el "plaer pur", aquell exclussivament intel·lectual que, deixant de banda qualsevol element sensorial, impur, produït per una obra d'art (incloem el cinema aquí dins...), per la seva tan menyspreada bellesa, ens deleitem d'una manera intel·lectual. Recorrem a coneixements previs sobre el director, l'estil, ... En aquest cas és indudable que és un ansiat recorregut. El paler gairebé orgiàstic (ara em matarà el pobre Bourdieu que el que volia era oposar-se radicalment a això) d'entendre un film de Lynch, de conèixer el seu argument, és evidentment satisfactori. Però això mateix hauria de fer-nos reflexionar sobre l'absurditat en la que nosaltres mateixos ens fiquem. M'explico: si qualsevol persona se't presentés després d'hores de reflexió i digués: HE ENTÉS L'ARGUMENT DE TITÀNIC! provablement el primer que faries seria riure i avofetejar... per què ens emociona compendre el cinema de David Lynch?? Per què no ens podem aturar d'avant d'una de les seves obres i deleitar-nos com si la pel·lícula de qualsevol altre director es tractès??? Si la seva intenció fos que l'espectador no comprengués l'argument, no pateixis que no l'entendríem. Però ell dóna les claus, menys amagat del que pretenem que estiguin. A Mulholland ho deia explícitament; ara ja estem preparats, ensenyats. Domestiquem el cinema de Lynch amb un sol visionat! Bé, aviat estarem preparats per deixar-nos endur per les emocions, deixar-les a flor de pell i dir: vale, va, Jugamos.
Va, i ara el que jo penso sobre la peli.
La vaig disfrutar des del principi al fi (salvant els moments de tremenda lentitut... Si us plau, senyor Lynch, no pot pretendre fer 3 hores de peli i tenir la barra de deixar moments per l'avorriment..la gent marxa i amb raó). Però vaig trobar algunes cosetes que voldria comentar: Lynch fa amb Inland Empire una reflexió sobre el sentiment de culpa. Però no del de tothom, del de la dona que deixa de ser mare per ser dona, per sentir, experimentar. Del de la dona que, en comptes de dedicar-se al seu marit i la seva família s'entrega a la passió, sigui en forma d'amant o de feina. De la falsedat de Hollywood i el futur que espera a les actrius (i actors) un cop deixen de ser els nens mimats de la indústria. I de la bogeria, com sempre, rere tots aquests.
Un recull sobre els millors trets del seu cinema com si es tractés d'un manual, d'un film assaig sobre ell mateix. El considereu el millor?? agafa l'univers de Mulholland, la plasticitat de Carretera perduda, el grotesc de Blue Velvet, ... Una fantàstica pel·lícula que apela a les emocions directament, que et fa patir com mai (i com sempre...). Però la vaig trobar un pèl pretenciosa: manipulant l'espectador més barruerament que mai (al menys des de Blue Velvet) i prenent uns aires de grandesa que l'èxit de Mulholland li van permetre agafar. "Ara us parlaré sobre tot això", diu Lynch. I ho excpossa amb tota la barra del món. Amb un muntatge d'última hora que sembla que se li escapi el tren (suposo que gran part de la culpa és dels productors), una imatge en vídeo que no sabem d'on ha heredat, si es tracta d'una manera d'abaratir costos o de que li deixin fer el que vulgui, però que utilitza amb un cert grau de irresponsabilitat.
Però la vull tornar a veure...em queden dubtes. Igual canvio d'opinió. Se'ns dubte recomano a tothom que la vagi a veure, és una experiència que no deixa indiferent (si et permets entrar en ella).
AH!!! potser si que és un director molt complexe i controvertit de la indústria. Però tampoc ens compadim d'ell ara. Està tan ficat en la indústria com Scorssese o qualsevol altre. I molt ben considerat. Potser no és el director més "popular", però tampoc el seu cinema està destinat a ser-ho. No és comercial, clar. Però acadèmicament t'asseguro que està molt ben considerat, molt cuidat, i amb un lloc preferent dintre del cinema d'autor contemporani (a l'alçada de Lars Von Trier, Takeshi Kytano o, gairebé, Abbas Kiarostami).
Wow Morgana, moltes gràcies per la teva aportació, quin comentari més llarg i currat!! No sabia que escribies tan bé!
bueno... de fet patia per haver-me allargat massa... la nit em deu inspirar
Petonets
Bueno ahí voy... que si Lynch es complejo, leerlo en catalán aun más ;)
Me ha encantado lo de una persona del siglo XVI mirando a Picasso... desde luego que esuna película para pensar. Salí agotado... no recordaba tal esfuerzo desde hace muchísimo en una sala de cine.
Por otra parte creo que estructuras y diferencias perfectametne cuales son los mundos, o niveles o como se quiera decir. Lo que pasa es que no sé si parte de la paranoia no actua como cortina de humo, de la misma manera que en Mulholland Drive al principio parecía ser una película sobre el motivo por el que persiguen a Camille. AQuí creo que parte de lo que se cuenta, sobre todo en cuando a Laura Dern, es una metáfora que a veces tiene que ver con el resto (el cine) pero que a veces desplaza la atención.
ostia morgana,
sembla k ho vegi tot més clar ara, jajaj, almenys em sembla.
També la veure un altre cop
Holaaa, em pareixen molt interessants els vostres comentaris.
Ací, la meua interpretació. (spoiler):
Interprete que Laura Dern és una dona que porta una vida que no li agrada gens (és prostituta) i està amb el polac, un home obscur que, per motiu d'una infidelitat, o d'un ajust de comptes, ordena que la maten. Aleshores li claven el descargolador, i a partir d'ací comença la seua agonitzant mort. Pense que la majoria de la película és el que li passa per la ment en un moment tan traumàtic com eixe; la vida que voldria haver tingut (ser actriu de cine, tenir una casa amb luxes.., no oblidem que està morint tirada al carrer, al costat d'indigents, al bell mig de Hollywood), imagina una infidelitat amb un bonic actor, parla de forma molt correcta (que a més contrasta amb el seu llenguatge vertader, ple de tacos), i etc. La xica que mira la tv i plora, jo ho interprete com, potser, la filla de la protagonista, que morí, y ella desitja que sàpiga d'ella, i trobar-se amb ella; o com una metàfora sobre el seu desig de que sa vida no es perda en l'oblit, que haja algú que l'estiga veient i sàpiga d'ella, i la recorde.
De totes maneres, vull tornar a vorela per a tenir tot més clar, jeje. I per a disfrutar-la, por supost ;-)
Quan kedem per veure Mulholland Drive? o Carretera Perdida? que encara la tinc jo i la cuido (no pateixis)