El Partit Socialista de França ha triat per primer cop a la seva llarga història una dona com a candidata a la Presidència de la República; bé, de fet no ha estat el Partit en sí que l'ha escollida: tots els seus organs directius i burocràtics han fet el possible per barrar-li el pas, però una contundent victòria entre la militància de base a les primàries ha aconseguit derrotar als vells dinosaures socialistes.

Ja és una bona senyal el nombrament en sí, però ho és més tenint en compte que té 4 fills, la qual cosa demostaria que no ha hagut d'escollir entre l'àmbit doméstic i el laboral. També ho és que la seva ideologia progressista avali el feminisme, no com el cas d'Ana Botella o Esperanza Aguirre, que estan on estan per ser "dona de", o per haver renunciat completament a defensar la supresió de les diferències socioeconòmiques entre sexes.

Royal representa el triomf de l'esquerra postmoderna heredada del Maig del 68 sobre els principis clàssics del marxisme, sense renunciar a aquests: els seus principals plantejaments giren entron la democràcia participativa, el feminisme, els drets de gais i lesbianes, la integració cultural dels nouvinguts, el pacifisme... Vaja que ens recorda molt més a Zapatero que a la jornada laboral de 35 hores aconseguida per Lionel Jospin, el seu antecesor socialsta al Govern.

Tan sols espero sobre totes les coses que estigui a l'alçada i que derroti l'amenaçant ultradretà Nicolás Sarkozy