Quan tenia 14 anys, el suicidi em semblava la resposta més normal davant una vida a la que jo no li trobava el menor sentit.

La autodestrucció s'havia convertit per a mi en el leimotiv d'una existéncia que semblava molestar a tota la humanitat començant per mi mateix, així que les deperiemnts cançons de Nirvana, més que música semblaven pàgines del meu diari personal.

Títols com "I hate myself and I want to die" em semblaven molt més adients que les interminables i edulcorades balades dels 80's ja fossin heavies o poperas i la nota de suicidi de Cobain era com gairebé com un manifest polític per a mí.

Suposo que per aquest motiu Nirvana va abanderar a una generació, embolcallada de nihilisme vitalici en el que no trobavem sentit a un món gris i depriment, on les relacions socials havien deixat pas al individualisme postmodern en el que les màquines començaven a substituir les relacions interpersonals.

"Too old to loose it
Too yong to choose it
And the clock waits so paciently for your song.
Oh no Jonh, you are not alone"
David Bowie Rock&Roll Suicide (1972)