Siguem sincers:La hipocresia, o la flexibilitat de la moral, no deixa de ser el ciment en el que s'aguanta la nostre societat i negar-ho, valgui la paradoxa, és un acte de fariseisme majùscul.

Que passaria si diguessim a la cara als nostres familiars tot el que pensem d'ells? Si en mig d'un amè sopar nadalenc ens aixequem i vomitem els perjuris que ens ronden per l'inconscient, tal com en el film dogma"Celebración" (T.Vitenberg)?Si mireu la peli en trobareu l'esgarrifosa resposta.

O si els polítics confessesin el plena campanya electoral els seus veitables plans, que res tenen a veure amb les consignes que corejen els seus militants? Segurament la gent acabaria desacreditant la democràcia i tirant-se en braços d'un populista feixista que els salvés de tant desgavell.

O, imagineu per un instant una relació de parella sincera: Quin horror! O bé estarien tot el dia babejant cursilades o tirant-se els plats pel cap sense contemplacions.

I el que és pitjor de tot: Si fossim sincers amb nosaltres mateixos...podriem aguantar viure amb aquesta càrrega? Recordant-nos eternament tot el que hem estat capaços de fer o d'allò que hem estat incapaços de dur a terme...

Així que em declaro ogullosament hipòcrita!