Quant creia que ja ho havia vist tot en política he descobert que el partit polític més antic d'Espanya (des de 1833) és un veritable poti-poti ideològic que supura un deliri incoherent, més propi d'una peli d'Almodovar que de la realitat.

Tot comença quan Carles Hug, el darrer hereu, a finals del franquisme va tindre una il·luminaciò i es va convertir al socialisme, cosa que provocà una veritable matança a Montejurra (Navarra) el 1976 quan els seus seguidors es varen trobar amb la branca carlista que seguia fidel al feixisme.

Des d'aleshores, sense renunciar en cap moment al absolutisme monàrquic o el tradicionalisme católic, varen incorporar idees socialistes, il·lustrades (Lamennaix), panteístes ( Winstanley) i es van arribar a integrar dins d'Izquierda Unida!!

Ja m'imagino a aquesta panda de freaks cridant "Viva el Rey y la Revolución Socialista!" o posant espelmes a la verge tot entonant la Internacional.

I ja no parlem de les Juventuts del Partit que semblen tant radicals qcom els Okupes més dogmàtics que us pogueu imaginar.

Afortunadament la història s'ha encarregat de condemnar a l'ostracisme a gent com aquesta, que en el passat varen provocar tres guerres civils en defensa dels drets de la noblesa i el clergat, per acabar lloant les lluites obreres i l'autogestiò