El mateix fi de setmana en que s'evoca el tercer aniversari de l'inici de l'invasió i colonització d'Irak, amb totes les revoltes civils que això va suposar, ens arriben dues noticies en les que els joves i les protestes en son els protagonistes.

A França el govern Villepin ha decidit aprovar l'acomiadament lliure per a menors de 25 anys (una cosa absolutament a l'ordre del dia a Espanya), desencadenant una veritable movilització social en plan Maig del 68.

Creieu que les lluites obreres eren obsolets fòssils de museu? Doncs nó: Alemanya i França han començat a desmontar l'estat del benestar, fent pagar a la classe treballadora els plats trencats de les deslocalitzacions i la globalització i la gent no s'ho pensa mirar impassible.

I a Barcelona? Barricades de foc, vidres trencats, cinquanta detinguts... La reivindicació? Poder veure alchol al carrer. Ja vaig deixar clar el meu rebuig a la ordenança del cinisme , però no crec que aquesta sigui una reivindicació tant important com per liarla d'aquesta forma, en comparació per exemple a les lluites franceses.

Cal dir també que l'Ajuntament un cop més ha ficat la pota ja que, podent fer com a Granada, transalldant la festa a un lloc on tothom s'ho pogués passar bé sense molestar a ningú, va optar per treure la porra a la primera de canvi avants que seure a dialogar amb els ciutadants.

La veritat es que anyoro els temps universitàris, amb les manis inacabables contra la guerra, el PHN, el txapapote, les eternes assamblees amb 1500 persones guiades per els radicals de torn que censuraven als moderats acusant-los de quintacolumnistes, les 3 setmanes seguides de vaga general, les cacerolades espontànees...Encara trobarem a faltar al Aznar!