El Papa Nazinguer va publicar un edicte l’altre dia defensant la "caritat", aquest eufemisme tan judeocristià per defensar la propietat privada i netejar-se la consciència.

Ja va dir St. Agustí, al seu dia, que l'estat i els impostos eren un robatori, que la gent havia de donar el que volgués en llibertat absoluta.

Vaja, per fi descobrim el model d'economia cristià: que la substància es basi en la hipocresia i que conceptes tan eteris, subjectius i buits de contingut com "la voluntat", "la moral" o la "llibertat" son més importants que el dret a l'educació o a la sanitat.

Sembla curiós y paradògic que aquestes idees les formuli una ideologia que durant prop de dos milenis ha tingut el domini absolut dels Estats: A que ve ara aquesta burda pretensió per acabar amb ells?

Però clar, els estats han deixat de ser exercits amb l'única funció de protegir l'explotació social: des dels anys 50-70's amb la societat del benestar i l'arribada de partits proletaris al poder, les administracions estatals han creat complexes xarxes de serveis públics que poc a poc han anat fent la competència i destruint el negoci catòlic que tenia muntat entorn a serveis sanitaris i educadors.

L’església odia la competència i ara se la vol carregar de la mà del neolliberalisme i de paraules tant aparentment dolces com "caritat" o allò tan cursi d'"amor al prójimo".

Ho sentim molt frares i monges però se us ha acabat el xollo: l'estat ho fa millor, bàsicament perquè obliga a ser solidari i no deixa els drets dels individus en mans del atzar o de lliures voluntats