Androcentrisme al món del Rock

A diferència d'altres estils de música, el Rock ha estat històricament posseït d'un reflex extremat del patriarcat social. Talment com si la guitarra elèctrica fos un tòtem fàlic que consagrés al sexe masculí al pòdium dels escenaris, durant 50 anys d'història les dones hi han passat amb més desgràcia que sort.

Aquí podem veure l'exemple més extrem que he pogut trobar d'una portada d'un disc absolutament falòcrata:

Es tracta del grup heavie Manowar i hi podem veure la figura del musculós mascle central dominant i les fémines arrossegant-se despullades al seu voltant com si d'esclaves sexuals es tractessin.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les parelles dels meus amics assegudes al sofà del local veient-nos assajar, reproduint, sense saber-ho el model androcèntric imperant.

Lucia Etxebarria proposa al seu excel·lent llibre "Courtney y yo" tres arquetips dintre del qual la societat ha encasellat a les dones que s'han atrevit a posar els peus al rock:

- La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu marit, la veritable estrella, al qual adoren i perdonen totes les infidelitats i sense el que no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d'Elvis.

- La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l'únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l'habitació del hotel d'aquest.

-La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l'acusa d'acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l'Eva bíblica es tractés. L'exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l'ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons de Hole.

Jo hi afegiria les següents categories:

- La "front woman": Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les acusa de ser un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie) o Shirley Manson (Garbage).

- La "lesbiana cabrejada": En alguns casos és indubtable que les cançons d'un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàlic per depreciar el feminisme: "bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios", tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre...

servido por glamboy69 8 comentarios compártelo